St. Ciril surt 07:38 i es pon 20:14 surt 20:36 i es pon 06:54

Notícies

EL DIÀLEG, UNA NECESSITAT

3 octubreNotícies Compartir:

En els darrers dies la història s’ha accelerat a Catalunya. Temps enrere s’havia raonat sobre els esdeveniments en clau política, i metàfores com la del xoc de trens entre els governs català i espanyol semblaven explicar la realitat dels fets. A mida que queien les setmanes i els mesos es constatava una dificultat major: la impossibilitat d’asseure’s a dialogar. Quan el diàleg abandona l’escena, els mals pitjors poden aparèixer. Quan el diàleg és vist com una feblesa, aleshores la llei passa a ser igualment feble, aleshores el pas de la força de la raó i de les raons vers la raó de la força es torna i esdevé quasi imperceptible. El diàleg no és mai una alternativa, és senzillament una necessitat. I la llei, quan se la planteja com a alternativa al diàleg, no és mai una solució. La llei necessita el diàleg per a quedar legitimada; altrament, pot convertir-se en un obstacle per a la convivència.  

Les conseqüències de l’abandó de la via del diàleg són greus. En primer lloc, preval el sentiment de confrontació per damunt de la convicció de trobar un camí conjuntament. Quan no hi ha diàleg, l’altre queda de seguida anatematitzat com «el qui no ha volgut dialogar», i així queda justificada la confrontació. En segon lloc, la manca de diàleg dona ales als «falcons», la posició de la mà dura, de l’actitud repressiva, la qual, en el fons, és signe de por i d’impotència, ja que significa que el diàleg ha fracassat abans que pogués ni tan sols germinar –com el bri de sembrat que s’asseca per l’arribada d’una temperatura càlida fora del temps. En tercer lloc, sense diàleg una determinada situació queda a mercè d’ella mateixa, és a dir, s’entra en un terreny confús i perillós, on tot pot succeir, on les decisions queden sotmeses a una certa irracionalitat.          

Això és el que va succeir el dia u d’octubre, diumenge, ran de les votacions del referèndum convocat pel Govern català. L’argument de la llei va ser invocat com a absolut, i el resultat fou que es va desfermar una violència inconcebible que va vulnerar de manera greu i dramàtica els drets humans i la dignitat de les persones. Catalunya va quedar corglaçada a mesura que les notícies anaven circulant per les xarxes socials: ancians colpejats, adults arrossegats, dones trepitjades, infants plorant, mans alçades, crits demanant poder votar, barreres humanes per impedir que les urnes fossin requisades… Un país, tot ell sotmès a l’esglai i a l’angoixa –adobats a parts iguals per la fermesa i una opció decidida per la no violència–, que patia unit i incrèdul una acció de gran duresa per part de la policia de l’Estat. Un autèntic despropòsit. Una ferida oberta de fondes dimensions i repercussions.

Parlo de ferida i no tan sols de ferides, perquè les conseqüències van més enllà dels centenars de contusionats i ferits. Darrere el que passava hi havia una càrrega d’acarnissament contra milers de persones que volien tan sols manifestar democràticament i pacíficament les seves idees. Tot plegat ha provocat consternació, una gran tristesa, perquè s’han vist espurnes d’odi i s’han creat sentiments d’impotència i d’incredulitat.     

Ja fa molt de temps que s’ha estès una mena de boira pertinaç, feta de menyspreu i d’odi, que ennuvola les relacions entre catalans i la resta de ciutadans de l’Estat. S’han sembrat llavors d’indiferència i de distanciament entre uns i altres, i els fets de l’u d’octubre han contribuït a fer més profunda una ferida que ja sagnava feia temps i que ara ha arribat al moll de l’os. Sigui quin sigui el futur polític de Catalunya, aquesta ferida s’ha fet grossa, i les mitges veritats o les falsedats escampades pels mitjans (la famosa post-veritat!) l’han arribada a infectar. Aquest ferida dificultarà cada vegada més la relació entre els catalans i la resta de ciutadans de l’Estat si no s’instaura amb urgencia un diàleg sincer entre uns pobles que són veïns i germans en tantes coses, que han tingut una història comuna i que, sobretot, comparteixen l’Evangeli de Jesús, camí, veritat i vida. 

Cal, doncs, un diàleg sincer, no calculat ni estratègic, que no quedi condicionat pels legítims sentiments d’identitat i pertinença. Cal voler comprendre les raons de l’altre, i no tan sols imposar-li les pròpies. Cal tenir una visió àmplia en un moment de petites mirades, de vegades dictades per interessos de partit i de pervivència en el poder. Cal abandonar l’actitud de sospita i de ressentiment, de rancúnia i de prepotència, que allunya l’altre i el deixa a distància, com algú que «no té remei». No es tracta d’aguantar a contracor la proximitat de l’altre –allò que de vegades s’ha anomenat malauradament «conllevancia»–, sinó de tractar-lo d’igual a igual, sense resignar-se a tenir-lo a prop. La primera lleialtat envers l’altre és la personal, la que no jutja el qui té davant, la que cerca la pau i la concòrdia, la que exclou positivament tota violència –que és sempre una expressió d’inhumanitat.                

L’hora és complexa, i el futur immediat, una incògnita. El grau de politització de la societat catalana és ara mateix molt alt, i els fets de l’u d’octubre han fet augmentar exponencialment la temperatura. S’han succeït darrerament preses de posició i declaracions. Més de quatre-cents ministres ordenats catalans, entre preveres i diaques, han signat un document, aquest setembre, en el qual es donava suport al referèndum de l’u d’octubre. Hi ha altres preveres i diaques que no comparteixen aquesta posició, i que el dia u no van anar a votar. Es tracta de dues òptiques que també es troben en la societat civil i que només es poden mesurar democràticament mitjançant una solució política. Mentrestant i sempre, cal que la comunió eclesial es mantingui sense ombres, i que les discrepàncies entre els membres de l’Església no es converteixin en divisions. De fet, no podria predicar el missatge evangèlic el qui no visqués reconciliat amb el germà que pensa diferent en temes relatius a la polis. L’Església, encarnada en el món, i els seus ministres, servidors de la humanitat, han de ser primàriament, «ferment de justicia, fraternitat i comunió» (Nota de la Conferència Episcopal Tarraconense, 20 de setembre de 2017). Tan sols així s’avançarà «en el camí del diàleg i de l’entesa, del respecte als drets i a les institucions» (Declaració de la Comisssió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola davant la situació de Catalunya, 27 de setembre de 2017).  

En temps difícils la pregària és essencial. Preguem perquè la convivència s’imposi a la violència, perquè el diàleg sigui cultivat per les parts ara enfrontades i perquè els drets dels pobles siguin respectats.       


2 d’octubre de 2017

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià