St. Nicasi surt 08:10 i es pon 17:23 surt 13:58 i es pon 02:48

Notícies

“Francesc és un Papa global”, les conclusions del congrés

22 de novembre de 2019Notícies Compartir:

L’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP) ha tancat el Congrés Internacional sobre L’aportació del Papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església, celebrat a Barcelona del 12 al 14 de novembre, un congrés en què es van exposar quinze ponències d’experts a nivell mundial i que va permetre entrar en el cor d’un pontificat “que manté la centralitat de l’Evangeli, però que en fa canviar la manera de viure’l”.

El Congrés va comptar amb 220 inscrits presencials i una mitjana de 300 visualitzacions en línia en directe. Tots ells van presenciar les intervencions dels cardenals Joan-Josep Omella (Barcelona), Carlos Osoro (Madrid), Lluís F. Ladaria (Santa Seu), Matteo Zuppi (Bologna) i Walter Kasper (Santa Seu); dels arquebisbes Joan Planellas (Tarragona), Jean Mbarga (Yaoundé, Camerun) i Felix Anthony Machado (Vasai, Índia); del bisbe d’Almeria, Adolfo González Montes (Almeria); i dels professors Maurizio Gronchi (Roma, Universitat Urbaniana), Prem Xalxo (Roma, Universitat Gregoriana), Catherine Cornille (Boston College, EUA), Carlos M. Galli (Buenos Aires, Universitat Catòlica Argentina), Andrea Tornielli (Santa Seu), Margarita Bofarull (Barcelona, Ateneu U. Sant Pacià) i Armand Puig i Tàrrech (Barcelona, Ateneu U. Sant Pacià).

La casa comuna

Durant aquests tres dies va quedar demostrat que Francesc "és un Papa global, que parla de la creació com la «casa comuna» i entén que el cristianisme ha de recomençar des de les perifèries, allí on ressona el clam, sovint silenciós, dels pobres, que és poc o gens escoltat”, ha afirmat el Dr. Armand Puig i Tàrrech, rector de l’AUSP. “És en les perifèries, urbanes i existencials, que la veu del Déu encarnat ressona més distintament, enmig de la necessitat de molts fills i filles de Déu, que saben que tenen un Pare de misericòrdia que no els abandona. Déu habita en la ciutat, sobretot en les seves nombroses perifèries”, ha afegit. El Congrés ha parlat de la teologia dels pobres i de la teologia de les perifèries i dels descartats. “Els pobres són instruments de la salvació de Déu, i per això l’amistat amb ells és guaridora i alliberadora. Els pobres no són una nosa sinó un bé per a la comunitat cristiana, no són un problema social sinó una oportunitat per a reconèixer en ells la misericòrdia de Déu. Els pobres són l’entranya de l’Evangeli, el primer proïsme que cal estimar, mestres en l’amor i criteri de veritat de l’Evangeli viscut. En conseqüència, els pobres i els malalts resulten distintius per a la teologia i la pastoral de l’Església. Sense ells, no hi ha, en sentit ple, teologia de l’encarnació”, ha argumentat.

“El Papa Francesc no és un teòleg sistemàtic, sinó un pastor que proposa a l’Església unes línies de força teologicopastorals que arrelen en el més pregon de l’Evangeli i porten a comunicar de manera més incisiva les veritats de la fe –ha argumentat el rector de l’AUSP-. Aquestes veritats són presentades pel Papa amb una força renovada, que fa creïble el missatge de l’Evangeli”. Com ha subratllat el Congrés, “el magisteri de Francesc conté llavors teològiques i pastorals de gran relleu; no és, però, un discurs directament i sistemàticament teològic”. “El Papa impulsa una consciència nova en l’Església i els seus teòlegs, els quals s’inclinen a considerar veritablement els pobres com a «lloc teològic», de manera que aquests ocupen un lloc paral·lel al lloc teològic que ocupa la misericòrdia; és a dir, l’amor primer i inicial de Déu envers la humanitat i envers la creació”, ha remarcat el Dr. Armand Puig.

El diàleg, els pobres i la misericòrdia

A les conclusions del Congrés també s’ha fet referència a dues paraules clau que van ser sembrades profèticament pel magisteri del Papa Joan XXIII, i que ara han fructificat esplendorosament en el magisteri del Papa Francesc: “pobres” i “misericòrdia”. “Ens trobem en el segon Post-Concili, som davant la represa i l’aprofundiment del Vaticà II per part d’un Papa que n’intueix l’esperit i que marca unes línies de força que incideixen en la teologia i la pastoral de l’Església –i que aquestes han de desenvolupar-. Francesc no és un Papa «liberal» que adopti posicions rupturistes, sinó un Papa que treu del seu tresor «coses noves i coses velles». Aquest tresor és l’Evangeli –expressat en la Paraula de l’Escriptura i en la gran Tradició de l’Església–, que el Papa explica i comunica en el cor de la vida i de la realitat, no de manera abstracta i teorètica sinó històrica i dialogal”.

El terme «diàleg» és, de fet, un altre dels termes essencials del magisteri de Francesc, al costat de «pobres» i «misericòrdia». El Papa Francesc és un home del nostre temps, que coneix i viu «les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes» dels homes i les dones de l’època en què ens ha tocat de viure. I es considera un pastor que, com va subratllar el cardenal Carlos Osoro en la seva ponència, “fa camí amb el seu ramat sense deixar-lo en mans dels llops rapaços de la tristesa, de la mundanitat espiritual, del clericalisme, de l’autoreferencialitat i de la lògica de la indiferència –que és l’antítesi de la lògica de la misericòrdia-. Francesc posa el dit a la llaga dels bloqueigs interiors que es tradueixen en posicions exteriors de rebuig dels migrants i els refugiats, de defensa aferrissada de l’Església solament com a institució, de menysteniment de l’alegria de l’Evangeli, de reticència a entrar en una conversió pastoral i missionera.

Al Congrés va quedar palès que Francesc no es posa davant el món en termes de condemna o amb una actitud d’acomodació. El seu discurs combina exigència i misericòrdia, mentre bandeja tant la rigidesa com la laxitud. El Papa Francesc proposa una Església en la qual no hi hagi barreres al diàleg, ni amb els altres cristians, ni amb els homes i dones de les altres religions ni amb la resta de la humanitat. No hi ha límits al diàleg quan la mirada és àmplia, quan la recerca de la pau és segons l’esperit d’Assís, quan la solidaritat i la justícia es mantenen tossudament, quan l’altre passa de ser enemic a ser amic, quan les grans causes del planeta, que és la casa comuna, troben unides moltes persones en el repte immens de fer possible un món més humà i humanitzador en el qual es tingui cura preferent dels pobres i de la terra.

Una Església oberta al món

Amb el papa Francesc l’Església camina pels camins de la història sense tenir por, sabent que l’Evangeli li demana sortir a trobar tothom, amb la joia propositiva de la fe i l’impuls de l’esperança. Han passat gairebé set anys de pontificat. El món en el qual vivim és ple de contrastos i de grans desafiaments. El Papa Francesc creu en l’Esperit com a cor de l’Església. Endut per la profecia, ha iniciat dins l’Església processos de reforma i ha proposat intuïcions evangèliques que són extensibles a tota la humanitat, especialment al món musulmà, tan necessitat de mà estesa.

El Congrés organitzat per l’AUSP els dies 12, 13 i 14 de novembre ha procurat entendre l’abast el pontificat del papa Francesc i situar les seves línies de força teològiques i pastorals. Com va dir el cardenal Joan Josep Omella en l’al·locució que va obrir el Congrés, “una Església arraulida i replegada en si mateixa ha de donar pas a una Església oberta a l’amor envers tothom. Aquest és l’únic camí possible, ara i en els anys que vindran. El papa Francesc ha iniciat un camí en el qual l’Evangeli de Jesús serà la salvació d’un món que cerca el seu futur”.